L'acte
de fotografiar, com la majoria d'actes humans, no és un acte innocu.
Té unes virtualitats que poden ajudar-nos en el nostre creixement
interior o bé entorpir-lo.
Entre les virtualitats positives, trobem:
- Ens ajuda a desenvolupar la nostra capacitat de presència, atenció i percepció de la realitat.
El fet d'estar atents a
la realitat que ens envolta implica, en primer lloc, sortir de
nosaltres mateixos. També implica, en segon lloc, centrar la nostra
atenció en l'ara i en l'aquí, és a dir en el moment present, la
qual cosa equival a posar en acció la nostra capacitat de percepció.
La percepció és la facultat espiritual per excel·lència, donat
que és el mitjà que ens permet d'accedir a la presència de Déu. A
Déu no se'l pensa, se'l percep. Certament que no amb els sentits
externs, però per aquí es comença. Per això és tan important
exercitar aquesta capacitat que la nostra cultura científica i
racional no valora prou.
- Ens permet d'expressar-nos i comunicar-nos simbòlicament, més enllà del nivell verbal.
Com a manifestació
artística que és, la fotografia ens permet d'expressar de forma més
rica i profunda allò que ens costa de verbalitzar o allò que
s'empobreix inevitablement en traduir-ho en paraules. Com diu la
saviesa popular, “una imatge val més que mil paraules”.
- Ens fa més sensibles i receptius a la bellesa.
La bellesa ha estat
considerada filosòficament com un transcendental de l'Ésser. Això
vol dir com una qualitat inherent a tot el que és en la mesura que
encarna amb fidelitat la seva essència. En altres paraules, un ésser
és bell en la mesura que és perfecte segons la seva naturalesa. Una
flor és bella perquè és perfecta i acabada: encarna tot el que pot
ser. Els éssers humans, en canvi, estem en creixement continu. Només Déu és
absolutament perfecte. Per això la bellesa n'és un reflex i ens
parla d'Ell. Si ens fem més sensibles i receptius a la bellesa ens
fem més sensibles i receptius a Déu.
- Pot impedir-nos l'acceptació del pas del temps.
Sabem
que l'instant que fotografiem és únic i irrepetible i que no
tornarà mai més. És aquest precisament el motiu pel qual el
fotografiem. Ens costa acceptar que aquell instant passarà, que el
seu encant és fugaç. Ens costa acceptar el caràcter efímer de tot
el que estimem. Per això eternitzem, amb la fotografia, allò que
voldríem que fos per sempre.
- Pot alimentar el desig de retenir o d'apropiar-nos d'allò que passa.
Com que ens costa deixar
anar els moments únics, ens hi aferrem aturant-los en una imatge
congelada. D'aquesta manera ens apropiem de l'instant fugaç per
tenir-lo a la nostra disposició i poder-lo reviure quan ens plagui.
- Pot impedir la vivència directa de la realitat.
El fet d'interposar un
objectiu entre la nostra mirada i la realitat, d'estar pendents d'un
enquadrament, de la llum, de l'enfocament, crea una separació entre
nosaltres i la realitat, crea un subjecte i un objecte. Això fa que
mentre fem fotografies no puguem viure el que fotografiem, ja sigui
un paisatge o un esdeveniment.
